Goodbye Poster?

The poster has changed status:

It’s no longer visible on the streets of my country. 

It doesn’t make sense in large cities anymore because there aren’t places from where to hang them. The poster as something popular has disappeared.

Why can’t what happens on the Internet happen on the street? 

Why isn’t there an orderly, more democratic way of showing the world a good poster?

Why aren’t there more platforms? Because it can’t continue to inhabit the streets without depending on private or public funding. 

Something must be done: The Pirulí, Pirulón, Pirulero project is born   

The first action was articles and conferences on this topic. 

The second action: 500 posters that were distributed in Barcelona in December 2010 with the motto:

“The poster is almost dead in this city” 

Goodbye Poster?

I look forward to seeing you in the galleries and in books. 

Poster (en castellano)

Esquina de una calle céntrica de una gran ciudad. Pirulí lleno a rebosar de carteles, parece como si el pirulí estuviese gordo. Llega un chico con moto. Se baja y fija unos cuantos papeles encima, como si estuviera empapelando la casa de alguien que no le cae bien. Se va. Cinco minutos más tarde llega otro, con moto también, y empieza a empapelar el mismo pirulí, con papeles pintados de otro color, de otro anunciante. Se esfuma. Cuando alguien empieza a leerlos aparece una furgoneta y sale de ella una señor que empapela ese pirulí tan bien como puede para que no se vea nada de lo que hay debajo, supongo que su cartel, de colores también, le parece más interesante, o no, sencillamente le piden que haga eso, por eso le pagan. Cuando termina, busca el siguiente y como está muy lejos tiene que subir al coche. Dos horas y media más tarde llega un chaval y empapela el mismo pirulí, con el mismo cartel que ya estaba tres horas atrás, pero que ahora apenas se ve. El chico al irse se fija en la tienda de al lado. Hay un joven con un rollo de celo en la mano que está enganchando un papel minúsculo en la pared, que queda vacía justo en la puerta de dicha tienda. Se pelea con el tendedero. No le parece bien que enganche eso allí. El chico se defiende diciendo que eso tan pequeño es un cartel, debe medir como 4 postales juntas, en este país le dicen cartel a esta pequeñez. Escucha que lo califica de póster… Se va enfadado. Al cruzar la calle, se fija en un pájaro que se acaba de cagar en una banderola, está repetida por toda la calle con información del ayuntamiento de su ciudad. Se pregunta por qué no hay espacio para su cartelito, aunque más pequeño, es muy importante para él, de hecho le gustaría poner un cartel de verdad. Grande. De su grupo de rock, y piensa que en la calle se puede dar también esa información, en Internet ya lo ha subido en todos los lados, las redes sociales tienen algún link que otro que lo enlazan a la web del grupo… pero ¿por qué no se puede anunciar en la calle? El cartel lo ha hecho su amigo diseñador, realmente ha quedado muy bien. Oye un ruido, se da la vuelta. Un hombre vestido con mono ha salido de un coche de limpieza y ha empezado a cortar el pirulí como si de una Tarta de Santiago se tratase. Está sacando trozos gigantes de papel prensado como si fuesen libros encolados. Nadie los ha leído porqué cuando las páginas estaban abiertas y adheridas en el pirulí, no daban tiempo, enseguida los tapaban con otros.
Por qué no hay una manera más ordenada, más democrática de poder mostrar a todo el mundo un buen cartel, por qué no hay más plataformas. Por qué el único medio de que disponemos en este país, es en un tubo llamado pirulí, o monolito, o quisco donde se ponen uno encima del otro, sin ninguna lógica temporal, con un ejercito de chicos con moto que se dedican a tapar los carteles, uno encima del otro cada media hora. Eliminando así la posibilidad de que el cartel continúe teniendo sentido de seguir habitando la calle sin tener que depender de plataformas privadas, o públicas.
Adiós cartel. ¡Te espero en las galerías! ¡O en los libros!

Poster

La idea de Pirulí, Pirulón, Pirulero va sorgir a partir d'un article que vaig publicar al llibre Posters d'index. El reprodueixo un altre cop tot seguit.

Cantonada d’un carrer cèntric d’una gran ciutat. Pirulí ple a vessar de cartells, sembla com si el pirulí s’hagués engreixat. Arriba un noi amb moto. Baixa i fixa uns quants papers damunt, com si estigués empaperant la casa d’algú que no li cau bé. Se’n va. Cinc minuts més tard arriba un altre, amb moto també, i comença a empaperar el mateix pirulí, amb papers pintats d’un altre color, d’un altre anunciant. S’esfuma. Quan algú comença a llegir-los apareix una furgoneta i surt d’ella una senyor que empapera aquest pirulí tan ben com pot perquè no es vegi res del que hi ha sota, suposo que el seu cartell, de colors també, li sembla més interessant, o no, senzillament li demanen que faci això, per això li paguen. Quan acaba, busca el següent i com és molt lluny ha de pujar al cotxe. Dues hores i mitjana més tard n’arriba un altra i empapera el mateix pirulí, amb el mateix cartell que fa tres hores, però que ara amb prou feines es veu. El noi en anar-se’n es fixa en la botiga de la vora. Hi ha un jove amb un rotlle de celus a la mà que està enganxant un paper minúscul a la paret que queda buida just a la porta d’aquesta botiga. Es baralla amb el botiguer. No li sembla bé que ho enganxi. El noi es defensa dient que això tan petit és un cartell, fa la mida de 4 postals juntes, a això tan minuscul també li diuen cartell. En creuar el carrer, es fixa en un ocell que s’acaba de cagar en una banderola, està repetida per tot el carrer amb informació de l’ajuntament de la seva ciutat. Es pregunta per què no hi ha espai pel seu cartellet, encara que més petit, és molt important per a ell, de fet li agradaria fer un cartell de debò. Gran. Del seu grup de rock, i pensa que al carrer es pot donar també aquesta informació, en Internet ja ho ha pujat a tot arreu, les xarxes socials ho enllacen a la web del grup, però per què no es pot anunciar al carrer? El cartell l’ha fet el seu amic dissenyador, realment ha quedat molt bé. Sent un soroll, es gira. Un home ha sortit del camió de la neteja i ha començat a tallar el pirulí com si d’un Pastís de Santiago es tractés. Està traient trossos gegants de paper premsat com si fossin llibres encolats. Ningú els ha llegit perquè quan les pàgines estaven obertes i adherides al pirulí no hi havia temps, de seguida els tapaven amb uns altres.
Per què no hi ha una manera més ordenada, més democràtica de poder mostrar a tothom un bon cartell, per què no hi ha més plataformes. Per què l’únic mitjà que disposem en aquest país, és en un tub anomenat pirulí on es posen un damunt de l’altre, sense cap lògica temporal, amb un exercit de motos que es dediquen a tapar els cartels cada mitja hora. Eliminant així la possibilitat que el cartell continuï tenint sentit de seguir habitant el carrer sense haver de dependre de plataformes privades, o públiques.
Adéu cartell. T’espero en les galeries! O en els llibres!

Karoly Kiralyfalvi

Avui he conegut via facebook a Károly Királyfalvi  http://www.flickr.com/extraverage , no el coneixo massa però la seva feina em va sorprendre des del primer dia que la veig veure a Print it! Gallery. La meva relació amb Hongria és intensa, i encara no havia conegut cap dissenyador contemporani que hagi sortit de les fronteres d'aquest petit país com ho està fent ell. Molta sort!!!