Cantonada d’un carrer cèntric d’una gran ciutat. Pirulí ple a vessar de cartells, sembla com si el pirulí s’hagués engreixat. Arriba un noi amb moto. Baixa i fixa uns quants papers damunt, com si estigués empaperant la casa d’algú que no li cau bé. Se’n va. Cinc minuts més tard arriba un altre, amb moto també, i comença a empaperar el mateix pirulí, amb papers pintats d’un altre color, d’un altre anunciant. S’esfuma. Quan algú comença a llegir-los apareix una furgoneta i surt d’ella una senyor que empapera aquest pirulí tan ben com pot perquè no es vegi res del que hi ha sota, suposo que el seu cartell, de colors també, li sembla més interessant, o no, senzillament li demanen que faci això, per això li paguen. Quan acaba, busca el següent i com és molt lluny ha de pujar al cotxe. Dues hores i mitjana més tard n’arriba un altra i empapera el mateix pirulí, amb el mateix cartell que fa tres hores, però que ara amb prou feines es veu. El noi en anar-se’n es fixa en la botiga de la vora. Hi ha un jove amb un rotlle de celus a la mà que està enganxant un paper minúscul a la paret que queda buida just a la porta d’aquesta botiga. Es baralla amb el botiguer. No li sembla bé que ho enganxi. El noi es defensa dient que això tan petit és un cartell, fa la mida de 4 postals juntes, a això tan minuscul també li diuen cartell. En creuar el carrer, es fixa en un ocell que s’acaba de cagar en una banderola, està repetida per tot el carrer amb informació de l’ajuntament de la seva ciutat. Es pregunta per què no hi ha espai pel seu cartellet, encara que més petit, és molt important per a ell, de fet li agradaria fer un cartell de debò. Gran. Del seu grup de rock, i pensa que al carrer es pot donar també aquesta informació, en Internet ja ho ha pujat a tot arreu, les xarxes socials ho enllacen a la web del grup, però per què no es pot anunciar al carrer? El cartell l’ha fet el seu amic dissenyador, realment ha quedat molt bé. Sent un soroll, es gira. Un home ha sortit del camió de la neteja i ha començat a tallar el pirulí com si d’un Pastís de Santiago es tractés. Està traient trossos gegants de paper premsat com si fossin llibres encolats. Ningú els ha llegit perquè quan les pàgines estaven obertes i adherides al pirulí no hi havia temps, de seguida els tapaven amb uns altres.
Per què no hi ha una manera més ordenada, més democràtica de poder mostrar a tothom un bon cartell, per què no hi ha més plataformes. Per què l’únic mitjà que disposem en aquest país, és en un tub anomenat pirulí on es posen un damunt de l’altre, sense cap lògica temporal, amb un exercit de motos que es dediquen a tapar els cartels cada mitja hora. Eliminant així la possibilitat que el cartell continuï tenint sentit de seguir habitant el carrer sense haver de dependre de plataformes privades, o públiques.
Adéu cartell. T’espero en les galeries! O en els llibres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada